El 14 de juliol de 2017 vaig fer el viatge més extraordinari de la meva vida.
Mai hauria dit que el que va sorgir quasi de forma espontània en un sopar de Sant Joan, s'acabaria convertint en la millor experiència vital que he tingut a la vida. Corria l'any 2017 i ja feia temps que em trobava desorientat, perdut, en mig d'un oceà a la deriva, a mercè del vent i les tempestes. El meu ànim estava decaigut, tenia l'ànima encongida, havia perdut la feina més important de la meva trajectòria professional el setembre de 2016 i havia intentat reincorpora-me sense èxit al món laboral en una empresa que prometia molt, però l'aventura va durar 4 mesos i escaig.
Només l'esport em feia mantenir l'ànim. L'horitzó d'un triatló espectacular com era el Challenge Roth, en el que tenia plaça des d'agost de 2016 i en el qual havia de participar aquell mateix estiu, em va ajudar a no caure en un profund pou. Però veia que arribava l'estiu i que em seria difícil trobar feina durant aquell període. La realitat és que no sabia ben bé què fer amb la meva vida, com reorientar la meva carrera professional. Havia fet un munt d'entrevistes i tot eren decepcions, una rera l'altra. Llavors va arribar la màgia, un bon amic, Manu, i la seva parella, Natàlia, em van convidar a sopar per Sant Joan a casa seva, perquè sabien que jo vivia sol i estava travessant un moment realment complicat.
En aquell sopar, el Manu en una de les converses de la nit i sense venir per cap motiu especial, em va dir, a tu el que t'aniria bé és fer el Camino de Santiago. Aquell moment va ser màgic, és com quan et donen una notícia que no t'esperaves però que es converteix en la millor notícia dels darrers temps i et produeix una ilusió que res no havia aconseguit fins a aquell moment. El Manu em va dir allò amb coneixement de causa, perquè ell havia fet el Camino en bicicleta feia uns anys i sabia del que parlava. Li vaig dir que ho rumiaria, però en realitat ja ho havia decidit, l'únic que volia era tenir un parell de dies per documentar-me i decidir els detalls del viatge. Dos dies després, el vaig trucar i li vaig dir que faria el Camino, però d'una forma diferent a com el va fer ell. El faria caminant perquè tenia tot l'estiu per fer-lo perquè no tenia feina. Sortiria del Monestir de Montserrat un cop m'hagués recuperat bé del triatló a la tornada d'Alemanya, i aniria fins a Santiago de Compostela pel camí de Sant Jaume, el camí Aragonès i camí Francès.
Vaig partir un 14 de juliol de 2017 a les 14h cap al Monestir de Montserrat amb una T10 que tenia un sol viatge. Vaig agafar Renfe Rodalies, Ferrocarrils i l'aeri, i vaig carregar amb una petita motxilla en la que no duia ni 5 kg a l'interior. El 15 de juliol a les 5h del matí em llevava a l'alberg de peregrins de Montserrat a on vaig passar la nit, per començar a caminar cap a Igualada en la que seria la primera de 45 etapes que em portarien fins a Fisterra.
La meva intenció era arribar a Santiago de Compostela, però un cop arribat i havent comentat ja durant el Camino amb moltíssims peregrins que vaig conèixer la bellesa del tram final vaig decidir continuar i fer el triangle Santiago - Muxía - Fisterra, per no perdrem un dels trams més bonics de la terra que va veure néixer els meus avantpassats. Al llarg del camí vaig anar recollint totes les anècdotes, emocions i sentiments en un diari personal que conservo amb molta cura. Potser un dia m'atreviré a escriure un llibre sobre el viatge més extraordinari que he fet en la meva vida, qui sap.
